■ lleure2

Partició sil·làbica: lleu_re
Etimologia: del ll. lĭcēre ‘ser permès’ 1a font: s. XIII, Vides
    verb [usat només en tercera persona i en les formes nominals] intransitiu
  1. Ésser a algú lícit de fer una cosa. A vós no us és llegut de fer això.
  2. Tenir l’avinentesa, el temps, de fer una cosa. Quan em lleurà vindré.



    3. Vegeu també:
    lleure1