■ oblat1
| | oblata

Etimologia: del ll. oblatus, -a, -um, íd., participi de offerre ‘oferir’ 1a font: 1803, DEst.
    catolicisme
  1. masculí i femení
    1. A l’edat mitjana, infant ofert pels pares a un monestir per tal de consagrar-lo a Déu o per a ésser-hi educat.
    2. Laic que habita en un monestir, sense, però, el lligam dels vots.
    3. Membre d’algunes congregacions religioses.
    4. Membre d’una associació religiosa, semblant a un orde tercer. Oblat benedictí.
  2. femení
    1. El pa i el vi de l’eucaristia.
    2. Quantitat oferta per a les despeses del culte.



    3. Vegeu també:
    oblat2