■ ocupar

Etimologia: del ll. occupare, íd., der. de ob- ‘enfront de’ i capĕre ‘agafar’ 1a font: s. XIII, Desclot
    verb
  1. transitiu
    1. Prendre possessió d’un lloc. Les tropes van ocupar la cota.
    2. Establir-se en un lloc. L’enemic va ocupar les posicions estratègiques desallotjades.
    3. Estar establert en un lloc. La seva família ocupava els dos pisos alts.
    4. Prendre possessió (d’un lloc) per la força com a mesura de pressió en una situació conflictiva. Els immigrants sense papers han ocupat una església. Els estudiants han ocupat el rectorat.
    5. ciències militars Sotmetre militarment (un territori estranger). L’exèrcit alemany va ocupar una gran part d’Europa.
    6. Omplir un lloc. Els mars ocupen gairebé tres quartes parts de la superfície de la Terra. El seient que ell ocupa.
    7. figuradament Exercir. Ocupar un càrrec.
  2. transitiu
    1. Emprar algú en alguna feina, transitòriament. La vaig ocupar a fregar les rajoles.
    2. Donar a algú una ocupació estable. L’han ocupat en un magatzem.
  3. pronominal
    1. Fer algú o alguna cosa objecte de la cura, de les preocupacions, etc. Tu ocupa’t dels hostes.
    2. Aplicar-se a una cosa com a treball. En què t’ocupaves, quan eres a l’estranger?
  4. transitiu Emprar un espai de temps a fer alguna cosa. En què ocupes les hores lliures?