■ propiciatori
| | propiciatòria

Partició sil·làbica: pro_pi_ci_a_to_ri
Etimologia: del ll. ecl. propiciatorium, íd. 1a font: 1696, DLac.
  1. adjectiu Que serveix per a propiciar, que torna propícia una divinitat. Víctima propiciatòria.
  2. masculí Bíblia Tapa d’or massís que cobria l’arca de l’aliança, als extrems de la qual hi havia col·locades cara a cara les figures de dos querubins.