Accessory
Etimologia: del ll. rectus, -a, -um, íd. 1a font: s. XVII, Boades
Body
-
- adjectiu Dret, no corbat. Un camí recte.
- adverbi De dret. Continua recte.
- adjectiu Dit d’una persona que no es desvia del deure, de la justícia. Un jutge recte.
-
masculí
anatomia animal
- Nom donat a l’última part del tub digestiu dels vertebrats, que acaba en l’anus o bé en la cloaca.
- Segment terminal de l’intestí gros de l’home, de trajecte més o menys rectilini, situat a continuació del sigmoide i que es prolonga fins a l’orifici de l’anus.
- per extensió Últim tram del tub digestiu d’alguns invertebrats, com els mol·luscs i els insectes.
-
geometria
- adjectiu rectilini 1.
- adjectiu Que té l’eix, les arestes laterals, perpendiculars a la base. Cilindre recte. Prisma recte.
- femení Línia que en l’espai ordinari dona la distància més curta entre dos punts; la imatge material més simple és la donada per un cordill tibant. En realitat aquesta imatge correspon millor a un segment o tros de recta.
- línia recta Recta.
- recta impròpia Recta, situada a l’infinit, que resulta de la intersecció de dos plans paral·lels.
- recta isòtropa Recta del pla o de l’espai complex que satisfà la condició d’ésser perpendicular a ella mateixa.
- recta pròpia Recta que resulta de la intersecció de dos plans no paral·lels.
- recta real Conjunt de tots els nombres reals, juntament amb llur representació en una recta graduada.
- cas recte gramàtica Dit del cas nominatiu, propi del subjecte de l’oració, en oposició a cas oblic, qualsevol altre de la declinació.
- múscul recte anatomia animal Múscul de fibres paral·leles al pla de simetria del cos, com ara els de la cuixa, l’abdomen o l’ull.
- sentit recte lingüística Significat primitiu d’un mot, no figurat o translatici.