recte | recta

Accessory
Etimologia: del ll. rectus, -a, -um, íd. 1a font: s. XVII, Boades
Body
    1. adjectiu Dret, no corbat. Un camí recte.
    2. adverbi De dret. Continua recte.
  1. adjectiu Dit d’una persona que no es desvia del deure, de la justícia. Un jutge recte.
  2. masculí anatomia animal
    1. Nom donat a l’última part del tub digestiu dels vertebrats, que acaba en l’anus o bé en la cloaca.
    2. Segment terminal de l’intestí gros de l’home, de trajecte més o menys rectilini, situat a continuació del sigmoide i que es prolonga fins a l’orifici de l’anus.
    3. per extensió Últim tram del tub digestiu d’alguns invertebrats, com els mol·luscs i els insectes.
  3. geometria
    1. adjectiu rectilini 1.
    2. adjectiu Que té l’eix, les arestes laterals, perpendiculars a la base. Cilindre recte. Prisma recte.
    3. femení Línia que en l’espai ordinari dona la distància més curta entre dos punts; la imatge material més simple és la donada per un cordill tibant. En realitat aquesta imatge correspon millor a un segment o tros de recta.
    4. línia recta Recta.
    5. recta impròpia Recta, situada a l’infinit, que resulta de la intersecció de dos plans paral·lels.
    6. recta isòtropa Recta del pla o de l’espai complex que satisfà la condició d’ésser perpendicular a ella mateixa.
    7. recta pròpia Recta que resulta de la intersecció de dos plans no paral·lels.
    8. recta real Conjunt de tots els nombres reals, juntament amb llur representació en una recta graduada.
  4. cas recte gramàtica Dit del cas nominatiu, propi del subjecte de l’oració, en oposició a cas oblic, qualsevol altre de la declinació.
  5. múscul recte anatomia animal Múscul de fibres paral·leles al pla de simetria del cos, com ara els de la cuixa, l’abdomen o l’ull.
  6. sentit recte lingüística Significat primitiu d’un mot, no figurat o translatici.