■ supletiu | supletiva

Partició sil·làbica: su_ple_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. suppletus, -a, -um, participi de supplēre ‘suplir’
    adjectiu
  1. Que supleix una deficiència.
  2. lingüística Relatiu o pertanyent a la supleció.