■ titubar

Etimologia: del ll. titubare, íd. 1a font: 1487
    verb intransitiu
  1. Estar o moure’s oscil·lant com si hom anés a caure. Aquella roca tituba: pareu compte!
  2. figuradament
    1. Mostrar-se indecís, perplex, en l’execució d’una cosa; titubejar. No titubis i apunta-t’hi.
    2. especialment Vacil·lar en l’elecció dels mots, en llur pronunciació. Titubava de nerviós que estava i quequejava.