Reproduïm aquí l’article sencer de Jaume Almirall publicat al número 133 de la revista Auriga (p. 38 i s.)

El Diccionari grec-català, una eina de futur

L’any 2015 va veure la llum –l’esclat lluminós de la primeria d’estiu– el Diccionari grec-català. S’incorporava així a la sèrie de diccionaris d’Enciclopèdia Catalana un nou instrument lexicogràfic que, en aquest cas, venia a omplir un buit clamorós: una eina sòlida i eficaç per a l’estudi de la llengua grega antiga en els ensenyaments secundari i superior i a disposició de tots els interessats en el món clàssic.

Des de l’aparició d’aquesta obra, un bon seguit de promocions d’estudiants del país han pogut valdre’s de l’instrument que permet la consulta lexicogràfica sense llengua interposada.

El DGC va ser el resultat de vint anys de treball d’un grup de redactors coordinats i supervisats per Francesc J. Cuartero i Joan Alberich, la majoria dels quals érem professionals de l’ensenyament del grec. En emprendre el projecte teníem present la finalitat pràctica de l’eina que aspiràvem a crear, però també la contribució a la normalització cultural del país que miràvem d’aconseguir.

El DGC va anar complint el seu propòsit al llarg d’una dècada –i els seus exemplars es van esgotar. Quan ja feia força temps que l’obra havia desaparegut de les llibreries sense que en desaparegués, però, la demanda, es va prendre la decisió de publicar-ne una segona edició, que va veure la llum –la llum de les vigílies de Nadal– l’any 2025.

Ara bé, en l’entremig s’havia posat de manifest que per a la nova edició calia corregir algunes de les errates detectades: en una obra de gairebé 1.900 pàgines, amb més de 92.000 lemes, i de la complexitat de composició d’un diccionari com era aquest, era normal que, malgrat l’atenció amb què s’havia redactat i revisat, s’hi haguessin esquitllat errors. Errare humanum est... Val la pena fer notar que la detecció d’un nombre sensible d’errates i errors s’ha degut a l’ús continuat i intensiu que els mateixos autors del diccionari n’han fet.

La prova que una nova edició del DGC havia sigut llargament esperada –i més enllà del càlcul editorial– ha estat que abans de transcorregut un any, l’octubre de 2026, ja n’ha calgut una nova tirada. I per a aquesta reimpressió (que també es podria anomenar tercera edició revisada) han pogut introduir-s'hi novament encara més esmenes, tant en el cos del diccionari com en l'apèndix gramatical. Nec mora nec requies...

El setge a les humanitats, que des de fa tant de temps, sobretot a l’ensenyament secundari, sembla haver pres per víctima predilecta el llatí, i encara més el grec, resulta del tot contradictori amb l’evidència de l’interès que palesa la societat per mantenir o, si de cas, reprendre el fil de la cultura clàssica.

La notícia que cal celebrar ja no és l’aparició del DGC, com ho va ser en el seu moment, fa més de deu anys, sinó que hagi calgut reeditar-lo dues vegades en poc temps, i que la demanda d’aquesta obra no hagi cessat i que tot plegat n’hagi permès la millora.

Que aquesta obra serveixi també de reivindicació i de bandera d’una lluita.

Llarga vida al grec! Llarga vida als estudis clàssics!

JAUME ALMIRALL SARDÀ