A part de l’articulació que tenim al braç, un colze també pot ser la part en forma de colze flexionat d’una peça recta. Compartim aquest ús descriptiu de la paraula colze amb el francès (coude), el castellà (codo) i l’anglès (elbow).
Les pestanyes ens protegeixen els ulls però per analogia amb el fet que sobresurten de la base on se subjecten, també fem servir aquest mot en àmbits que no tenen res a veure amb el cos humà. Per exemple, en construcció, una pestanya és l’element que sobresurt a la part superior de les finestres. En castellà també fan servir la mateixa part del cos per a referir-se a coses que sobresurten, mentre que l’anglès i el francès tenen paraules diferents per a designar aquest concepte.
Sembla mentida que fem servir el nom d’una part del cos tan petita per a referir-nos a tantes coses diferents. Trobem ungles en camps molt diferents, des del botànic fins al marítim. En català i en castellà, les àncores tenen ungles. En francès, en canvi, les àncores tenen becs, tot i que també es fa servir el mot ungla (ongle) per a designar un tipus d’eina de torner o les espines d’algunes plantes com ara els rosers.
A part de ser una part de l’anatomia animal, per analogia s’ha fet sevir aquest mateix mot per a referir-se als peus d’objectes com ara una taula, una columna o una pàgina. Aquest ús també el trobem al castellà, el francès i l’anglès. A Catalunya, terra boletaire, fins i tot podem trobar peus de rata, un bolet en forma de corall, i als països anglosaxons, un peu (food) és una unitat de mesura.
En l’àmbit de l’anatomia, fem servir el terme coll per a referir-nos a la part més fina d’un membre o d’una víscera del cos, per això també tenim un coll al fèmur i un coll anatòmic a l’húmer. Per extensió, tant el català com moltes altres llengües usen el mot coll en altres àrees que no tenen res a veure amb l’anatomia... o potser sí, tot depèn de com t’ho miris. Per exemple, les ampolles tenen coll en català, en francès, en castellà i en anglès. Però les muntanyes només tenen coll en català i en francès.
Aquest és un altre cas de nom que s’aplica a objectes que s’assemblen als ulls per la forma, posició o funció que tenen. Per exemple, els vaixells i els edificis poden tenir ulls de bou, és a dir, finestres o lluernes de forma ovalada i circular. En català i en castellà, les agulles tenen ulls perquè es fa l’analogia per la forma: un forat o un orifici més o menys rodó és un ull. El francès també fa servir aquest recurs i empra el mot oeil per a referir-se als forats del pa o del formatge entre molts altres usos. L’anglès, en canvi, és molt més sobri en l’ús d’aquesta analogia, és un idioma en què només tenen ulls les agulles.
En català també trobem moltes orelles fora de l’anatomia animal. Per exemple, una orella és l’apèndix lateral d’un objecte sense perforar (aleshores seria una nansa) que serveix per a agafar-lo. Com no podria ser d’una altra manera, al nom popular de molts tipus de bolets hi ha una orella pel mig; tenim orella d’ase, de moix, de llebre, de rata... Curiosament, en francès, a la llengüeta de les sabates també li diuen orella i en anglès només fan servir aquesta paraula per a referir-se a l’orella de mar (sea-ear) i a l’orella d’os (bear-ear). El castellà és igual de prolífic que el català en l’ús d’orelles en àmbits en què, en principi, no hauríem de trobar-les i abunden els usos en el camp de la botànica i la zoologia, igual que en català.
El diminutiu de llengua es fa servir per a donar nom a diferents objectes o apèndixs que recorden la forma d’aquest òrgan, com per exemple, la llengüeta de les sabates, nom que compartim amb el castellà, l’anglès i el francès.
