<title type="display">claquer</title>
Pronúncia: klake
-
verb intransitiu
- esclafir, petar, espetegar. Le drapeau claquait au vent, la bandera esclafia (o espetegava) al vent. Faire claquer ses doigts, sa langue, fer petar els dits, la llengua. La porte a claqué, la porta ha petat.
- picar. Faire claquer ses talons, picar de talons (o talonejar).
- aplaudir, picar de mans.
-
familiarment
petar-se pron, rebentar-se pron [un objecte].
- fer un pet, petar [fracassar un afer].
- familiarment petar [morir].
- gastar [diners].
- claquer du bec tenir cassussa (o fam, o estar en boca).
verb transitiu
- familiarment clavar un bolet, bufetejar, galtejar. Qu’il arrête ou je le claque, que pari o el bufetejo.
- fer petar. Partir en claquant la porte, anar-se’n fent petar la porta (o anar-se’n amb un cop de porta).
-
familiarment
rebentar-se pron, polir-se pron, liquidar [una fortuna].
Elle a claqué son héritage, s’ha polit l’herència .
• esllomar, rebentar [fatigar]. Elle avait l’air claqué, se la veia (o semblava) rebentada. - claquer la porte donar (o clavar) un cop de porta. verb pronominal
- familiarment cascar-se. Se claquer un muscle, cascar-se un múscul.
© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç
