Es mostren 88953 resultats

■ distena

■ distena

femení mineralogia Silicat d’alumini, Al 2 SiO 5 , mineral que cristallitza en el sistema triclínic
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distendre


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">distendre</title>

Etimologia: del ll. distendĕre, íd., der. de tendĕre ‘estendre’
    verb
    1. transitiu Augmentar l’extensió d’un cos elàstic per una tensió que separa, sense ruptura, les parts que el componen. Distendre la pell, un lligament, una articulació.
    2. pronominal L’estómac es distén per un excés d’aliments.
  2. transitiu Relaxar.

■ distendre

verb transitiu Augmentar l’extensió d’un cos elàstic per una tensió que separa, sense ruptura, les parts que el componen Distendre la pell, un lligament, una articulació pronominal L’estómac es distén per un excés d’aliments transitiu Relaxar
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distensió


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">distensió</title>

Partició sil·làbica: dis_ten_si_ó
Etimologia: del ll. distentio, -ōnis, íd. 1a font: 1868, DLCo.
    femení
    1. Acció de distendre o de distendre’s;
    2. l’efecte. La distensió de la pell, d’una articulació. Una distensió d’estómac.
  2. Relaxament, especialment d’una situació política.
  3. fonètica, fonologia Tercera fase de l’emissió fònica dels fonemes en què els òrgans articulatoris tendeixen al repòs relatiu, si segueix pausa, o a la posició típica de la primera fase intensiva del fonema següent, amb la qual té molt sovint trets comuns d’ordre articulatori i acústic.
  4. distensió tectònica geologia Fase de descans de les forces tectòniques en el procés orogènic.

■ distensió

femení Acció de distendre o de distendre’s l’efecte La distensió de la pell, d’una articulació Una distensió d’estómac Relaxament, especialment d’una situació política fonètica, fonologia Tercera fase de l’emissió fònica dels fonemes en què els òrgans articulatoris tendeixen al repòs relatiu, si segueix pausa, o a la posició típica de la primera fase intensiva del fonema següent, amb la qual té molt sovint trets comuns d’ordre articulatori i acústic distensió tectònica geologia Fase de descans de les forces tectòniques en el procés orogènic
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distenta

■ distenta

femení patologia catarro 2
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dístic
| dística


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">dístic</title>

Etimologia: del ll. distĭchus, -a, -um, i aquest, del gr. dístikhos ‘de dos rengles’, der. de stíkhos ‘rengle; ratlla de vers o prosa’ 1a font: 1696, DLac.
  1. adjectiu Disposat en dos rengles verticals oposats, dit especialment de les fulles i altres òrgans vegetals.
  2. masculí retòrica Estrofa de dos versos procedent de la poesia clàssica.

■ dístic
| dística

adjectiu Disposat en dos rengles verticals oposats, dit especialment de les fulles i altres òrgans vegetals masculí retòrica Estrofa de dos versos procedent de la poesia clàssica
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distímia

■ distímia

femení psicologia Alteració brusca de l’estat d’ànim, en sentit d’exaltació, depressió, etc, que sol produir tristesa, abatiment i prostració
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distinció


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">distinció</title>

Partició sil·làbica: dis_tin_ci_ó
Etimologia: del ll. distinctio, -ōnis, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    femení
    1. Acció de distingir o de distingir-se;
    2. l’efecte. La distinció del bé i del mal. La distinció dels fonemes en vocals i consonants. Tots sense distinció.
    3. fer distinció (o distincions) Fer diferències.
  2. Qualitat de distingit. La distinció de les seves maneres.
  3. Prerrogativa, honor, etc., concedit a algú per recompensar el mèrit. Acordar, atorgar, donar, una distinció. Una distinció merescuda.
  4. filosofia Diferència entre dos o més éssers, realitats o dimensions del real en virtut de la qual una cosa no és l’altra o bé hom no considera que ho sigui. Distinció real. Distinció de raó.

■ distinció

femení Acció de distingir o de distingir-se l’efecte La distinció del bé i del mal La distinció dels fonemes en vocals i consonants Tots sense distinció fer distinció o distincions Fer diferències Qualitat de distingit La distinció de les seves maneres Prerrogativa, honor, etc, concedit a algú per recompensar el mèrit Acordar, atorgar, donar, una distinció Una distinció merescuda filosofia Diferència entre dos o més éssers, realitats o dimensions del real en virtut de la qual una cosa no és l’altra o bé hom no considera que ho sigui Distinció real Distinció de raó
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distingible

■ distingible

adjectiu Susceptible d’ésser distingit
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distingir


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">distingir</title>

Etimologia: del ll. distinguĕre, íd., der. d’un primitiu stinguĕre ‘apagar’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
    1. transitiu Fer que una persona o una cosa es diferenciï d’una altra o d’unes altres, que no s’hi confongui. Aquestes ovelles, les distingirem de les altres fent-los una marca a l’esquena. La raó distingeix l’home de les bèsties.
    2. pronominal Aquestes dues espècies es distingeixen principalment pel color.
    1. transitiu Elevar per damunt del comú. El talent que el distingeix.
    2. transitiu Fer particular estimació d’una persona amb prelació a unes altres, donar-li preferència. El príncep el distingia molt. Li agraeixo la invitació amb què m’ha distingit.
    3. pronominal Distingir-se pel seu talent, per les seves virtuts. El seu estil es distingeix per l’elegància.
  3. transitiu
    1. Reconèixer (una persona o cosa) entre altres o d’una altra per algun senyal o alguna característica. No distingeix la tela del cotó.
    2. Considerar com a distint. Segons ell, cal distingir l’asimetria de la dissimetria.
    3. Separar en classes o categories atenent a unes determinades propietats o característiques. Distingir els fonemes d’una llengua en vocals i consonants. Distingir els colors en freds i càlids.
  4. transitiu Percebre clarament. Distingir una llum a distància.

■ distingir

verb transitiu Fer que una persona o una cosa es diferenciï d’una altra o d’unes altres, que no s’hi confongui Aquestes ovelles, les distingirem de les altres fent-los una marca a l’esquena La raó distingeix l’home de les bèsties pronominal Aquestes dues espècies es distingeixen principalment pel color transitiu Elevar per damunt del comú El talent que el distingeix transitiu Fer particular estimació d’una persona amb prelació a unes altres, donar-li preferència El príncep el distingia molt Li agraeixo la invitació amb què m’ha distingit pronominal Distingir-se pel seu talent, per les seves…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ distingit
| distingida


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">distingit</title>

Etimologia: de distingir
    adjectiu
  1. Que excel·leix pel seu rang o els seus mèrits, per la seva elegància, les maneres, el llenguatge, etc., refinats. Un personatge distingit. Els invitats eren tots persones distingides.
  2. per extensió Maneres distingides.

■ distingit
| distingida

adjectiu Que excelleix pel seu rang o els seus mèrits, per la seva elegància, les maneres, el llenguatge, etc, refinats Un personatge distingit Els invitats eren tots persones distingides per extensió Maneres distingides
Informació complementària
Traducció