Es mostren 88940 resultats

■ dublé


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">dublé</title>

Homòfon: dobler
Etimologia: del fr. doublé, participi de doubler ‘doblar’
masculí [plural dublés] Material emprat en la fabricació de joies falses consistent en una làmina molt prima de metall preciós soldada sobre un metall ordinari.

■ dublé

masculí plural dublés Material emprat en la fabricació de joies falses consistent en una làmina molt prima de metall preciós soldada sobre un metall ordinari
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dublinès
| dublinesa

■ dublinès
| dublinesa

adjectiu i masculí i femení De Dublín capital d’Irlanda
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dubni

■ dubni

masculí química Rutherfordi
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dubtable

■ dubtable

adjectiu Dubtós, qüestionable
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dubtança

■ dubtança

femení Dubte
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dubtar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">dubtar</title>

Etimologia: del ll. dŭbĭtare, íd., der. de dŭbĭus ‘dubtós’, que ho és de duo ‘dos’, per la doble alternativa en què es troba el dubte 1a font: 1272, CTort.
    verb
    1. intransitiu Estar incert, insegur, indecís. Dubtes massa: per això et costa tant de fer res! Dubta de la seva pròpia existència. Au, no dubteu més: aneu a demanar-li-ho! Plourà, no en dubteu.
    2. transitiu Dubtà un moment qui podia ésser. Vindrà, no ho dubtis.
  2. intransitiu
    1. Desconfiar, especialment de la lleialtat, l’honradesa, etc., d’algú. Dubta de l’eficàcia dels vostres esforços. Dubten del caixer.
    2. Decantar-se més aviat a no creure alguna cosa. Dubto que sigui tan ric com dieu. Tots dubtaven que vinguessis.
  3. antigament
    1. transitiu Témer.
    2. pronominal Es dubtava que aquest jove seria covard.

■ dubtar

verb intransitiu Estar incert, insegur, indecís Dubtes massa per això et costa tant de fer res Dubta de la seva pròpia existència Au, no dubteu més aneu a demanar-li-ho Plourà, no en dubteu transitiu Dubtà un moment qui podia ésser Vindrà, no ho dubtis intransitiu Desconfiar, especialment de la lleialtat, l’honradesa, etc, d’algú Dubta de l’eficàcia dels vostres esforços Dubten del caixer Decantar-se més aviat a no creure alguna cosa Dubto que sigui tan ric com dieu Tots dubtaven que vinguessis antigament transitiu Témer pronominal Es dubtava que aquest jove seria covard
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dubte


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">dubte</title>

Etimologia: de dubtar 1a font: s. XIV, Llull
    masculí
    1. Estat d’esperit del qui no sap cap a quina de diverses opinions o resolucions decantar-se.
    2. filosofia Incertesa entre el sí i el no, que porta a la suspensió del judici.
  2. Acció de dubtar. Això no admet dubte. El dubte de l’home sobre l’origen de l’Univers subsistirà sempre. En els moments crítics, tot són dubtes: què farem, què no farem...
    1. Punt sobre què una persona està incerta. Tinc un dubte: s’escriu amb b o amb v?
    2. Punt problemàtic, difícil d’aclarir. A aquest dubte, els teòlegs no saben què dir-hi.
  4. antigament Temor.
  5. dret canònic
    1. Concepte equivalent a l’error del codi civil.
    2. En dret processal canònic, definició feta pel jutge en presència de les parts, deduïda de les seves peticions i respostes i que conté la pregunta o preguntes que cal respondre en la sentència.
  6. no haver-hi dubte Ésser ben cert. T’arriscaries molt, no hi ha dubte.
  7. posar en dubte Dubtar d’una cosa. Sempre poses en dubte el que dic.
  8. sens dubte Amb certesa o molt probablement.
  9. sortir (o eixir) de dubte (o de dubtes, o d’un dubte, etc.) Adquirir, algú, certesa sobre allò de què dubtava. Pregunta-li-ho: així sortirem de dubtes d’una vegada!
  10. treure (algú) de dubte (o de dubtes, o d’un dubte, etc.) Fer-li adquirir certesa sobre allò de què dubtava.

■ dubte

masculí Estat d’esperit del qui no sap cap a quina de diverses opinions o resolucions decantar-se filosofia Incertesa entre el sí i el no, que porta a la suspensió del judici Acció de dubtar Això no admet dubte El dubte de l’home sobre l’origen de l’Univers subsistirà sempre En els moments crítics, tot són dubtes què farem, què no farem Punt sobre què una persona està incerta Tinc un dubte s’escriu amb b o amb v Punt problemàtic, difícil d’aclarir A aquest dubte, els teòlegs no saben què dir-hi antigament Temor dret canònic Concepte equivalent a l’error del codi civil En dret processal…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dubtós
| dubtosa


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">dubtós</title>

Etimologia: de dubte 1a font: s. XIV, Llull
    adjectiu
    1. Que ofereix dubte, ambigu, qüestionable. Una tesi dubtosa. El resultat de la batalla era dubtós. El sentit d’aquest text és dubtós.
    2. per extensió Una llenca de dubtosa llum travessava pels porticons mal ajustats.
    3. antigament Temible, perillós.
  2. Suspecte d’immoralitat, incorrecció, etc. Un home dubtós. Una conducta dubtosa. Aquest gir és dubtós: jo diria que no és genuí.
  3. Que dubta, en un estat de dubte. Estic dubtós: no sé si anar-hi o no anar-hi.

■ dubtós
| dubtosa

adjectiu Que ofereix dubte, ambigu, qüestionable Una tesi dubtosa El resultat de la batalla era dubtós El sentit d’aquest text és dubtós per extensió Una llenca de dubtosa llum travessava pels porticons mal ajustats antigament Temible, perillós Suspecte d’immoralitat, incorrecció, etc Un home dubtós Una conducta dubtosa Aquest gir és dubtós jo diria que no és genuí Que dubta, en un estat de dubte Estic dubtós no sé si anar-hi o no anar-hi
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ dubtosament

■ dubtosament

adverbi D’una manera dubtosa, amb dubte
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ duc1


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">duc</title><lbl type="homograph">1</lbl>

Etimologia: del fr. duc, íd., i aquest, del ll. dŭx, dŭcis ‘guia, conductor’ 1a font: s. XIII
    masculí
  1. Persona que posseeix el títol nobiliari de duc.
  2. història Dignatari o funcionari militar o polític.
  3. història Persona que té al seu càrrec el govern d’un ducat.
  4. història Títol nobiliari que en l’escala jeràrquica és normalment per damunt del de marquès i per sota del de príncep.
  5. gran duc
    1. Sobirà d’un gran ducat.
    2. Títol donat erròniament als fills, als nets agnats i als germans del tsar de Rússia, que en realitat són grans prínceps.



    6. Vegeu també:
    duc2

■ duc1

masculí Persona que posseeix el títol nobiliari de duc història Dignatari o funcionari militar o polític història Persona que té al seu càrrec el govern d’un ducat història Títol nobiliari que en l’escala jeràrquica és normalment per damunt del de marquès i per sota del de príncep gran duc Sobirà d’un gran ducat Títol donat erròniament als fills, als nets agnats i als germans del tsar de Rússia, que en realitat són grans prínceps Vegeu també duc 2
Traducció