Es mostren 88953 resultats

■ substanciar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">substanciar</title>

Partició sil·làbica: subs_tan_ci_ar
Etimologia: de substància 1a font: s. XIV, Llull
    verb transitiu
  1. Fer real o existent. Substanciar una promesa.
  2. Establir la veritat d’una cosa amb proves. Heu de substanciar les vostres acusacions.
  3. dret processal Portar un afer per la via processal adequada fins a arribar a la pronunciació de sentència.

■ substanciar

verb transitiu Fer real o existent Substanciar una promesa Establir la veritat d’una cosa amb proves Heu de substanciar les vostres acusacions dret processal Portar un afer per la via processal adequada fins a arribar a la pronunciació de sentència
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substanciós
| substanciosa

■ substanciós
| substanciosa

adjectiu Que té substància, elements útils, actius Un plat culinari substanciós Un compendi molt substanciós
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substanciosament

■ substanciosament

adverbi D’una manera substanciosa
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substantiu
| substantiva


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">substantiu</title>

Partició sil·làbica: subs_tan_tiu
Etimologia: del ll. td. substantivus, -a, -um, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    adjectiu
  1. filosofia
    1. Que existeix per si, substancial.
    2. Que constitueix l’essència, la part principal d’una cosa, que n’integra els principis.
  2. gramàtica
    1. nom substantiu (o simplement substantiu) nom 1 2.
    2. proposició substantiva Proposició subordinada, anomenada també completiva, que pot tenir les mateixes funcions que exerceix un substantiu en l’oració simple.
    3. verb substantiu El verb ésser, anomenat també copulatiu, que dona lloc al predicat dit nominal.

■ substantiu
| substantiva

adjectiu filosofia Que existeix per si, substancial Que constitueix l’essència, la part principal d’una cosa, que n’integra els principis gramàtica nom substantiu o simplement substantiu nom 1 2 proposició substantiva Proposició subordinada, anomenada també completiva , que pot tenir les mateixes funcions que exerceix un substantiu en l’oració simple verb substantiu El verb ésser , anomenat també copulatiu , que dona lloc al predicat dit nominal
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substantivació


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">substantivació</title>

Partició sil·làbica: subs_tan_ti_va_ci_ó
Etimologia: de substantivar
femení gramàtica Transposició per la qual un mot que pertany a una categoria gramatical altra que el substantiu passa a exercir la funció d’aquest, com en els restants; no patiu pel demà; el saber no ocupa lloc.

■ substantivació

femení gramàtica Transposició per la qual un mot que pertany a una categoria gramatical altra que el substantiu passa a exercir la funció d’aquest, com en els restants no patiu pel demà el saber no ocupa lloc
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substantivament

■ substantivament

adverbi D’una manera substantiva A la manera d’un substantiu Un adjectiu usat substantivament
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substantivar

■ substantivar

verb transitiu Emprar com a substantiu, convertir en substantiu una altra part de l’oració
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substantivitat

■ substantivitat

femení filosofia Qualitat de substantiu
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substitució


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">substitució</title>

Partició sil·làbica: subs_ti_tu_ci_ó
Etimologia: del ll. substitutio, -ōnis, íd. 1a font: 1507, Nebrija-Busa
    femení
  1. Acció de substituir.
  2. dret català
    1. Disposició testamentària per la qual hom designa un substitut perquè rebi l’herència en comptes de l’hereu que no vulgui o no pugui ésser-ho.
    2. substitució exemplar Substitució legal per part dels ascendents, en la facultat de testar, d’una persona amb incapacitat mental per a fer-ho, per tal que ho facin a favor dels descendents d’aquesta i, en llur defecte, a favor dels descendents dels substituents i, encara, a manca d’uns i altres, a favor de qualsevol persona capaç per a succeir.
    3. substitució fideïcomissària Denominació tradicional del fideïcomís de substitució.
    4. substitució pupil·lar Substitució legal, per part del pare o de la mare, en la facultat de testar, del fill menor de catorze anys, que doncs no pot fer-ho i en previsió que mori abans d’arribar a la pubertat.
    5. substitució preventiva de residu Modalitat del fideïcomís de residu que té lloc quan el primer instituït o hereu resulta expressament autoritzat pel testador per a disposar lliurement dels béns hereditaris per actes entre vius i per causa de mort, tot designant per a després de morir aquell un substitut o substituts; i també quan el testador, en previsió que mori intestat el primer instituït, crida una o més persones per tal que a la mort d’aquell adquireixin els béns del testador, dels quals el primer instituït no hagi disposat per actes entre vius o per causa de mort.
    6. substitució vulgar Institució preventiva d’hereu que consisteix a cridar a l’herència una o més persones amb el caràcter de substituts vulgars, i que entraran en l’herència en el cas que el cridat en lloc preferent no pugui o no vulgui ésser hereu.
    7. substitució vulgar en fideïcomís Institució preventiva d’hereu per la qual, en cas de fideïcomís condicional, el testador efectua una substitució vulgar d’un hereu fideïcomissari pel cas que aquest no arribi a ésser-ho efectivament tant pel fet de no poder com de no voler.
  3. economia Possibilitat d’utilització de factors alternatius en un determinat procés de producció o d’elecció de béns excloents per part del consumidor.
  4. matemàtiques
    1. Reemplaçament d’una quantitat per una altra.
    2. Grup de permutacions.
  5. psicologia i psiquiatria Mecanisme de defensa mitjançant el qual l’organisme substitueix una activitat per una altra.
  6. reacció de substitució química orgànica Tipus general de reacció orgànica en la qual un àtom o grup, tant en forma aniònica com catiònica, s’integra en un compost orgànic mitjançant l’establiment d’un enllaç covalent amb un àtom de carboni, desplaçant d’aquest un altre àtom o grup.
  7. substitució lingüística lingüística Procés sociocultural per mitjà del qual una llengua o varietat lingüística dominant s’imposa, totalment (lingüicidi) o parcialment (diglòssia), sobre una altra.

■ substitució

femení Acció de substituir dret català Disposició testamentària per la qual hom designa un substitut perquè rebi l’herència en comptes de l’hereu que no vulgui o no pugui ésser-ho substitució exemplar Substitució legal per part dels ascendents, en la facultat de testar, d’una persona amb incapacitat mental per a fer-ho, per tal que ho facin a favor dels descendents d’aquesta i, en llur defecte, a favor dels descendents dels substituents i, encara, a manca d’uns i altres, a favor de qualsevol persona capaç per a succeir substitució fideïcomissària Denominació tradicional del fideïcomís de…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ substituent


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">substituent</title>

Partició sil·làbica: subs_ti_tu_ent
Etimologia: del ll. substituens, -ntis, participi pres. de substituĕre ‘substituir’
masculí química orgànica Denominació genèrica de qualsevol àtom o grup que reemplaça un àtom d’hidrogen d’un compost fonamental.

■ substituent

masculí química orgànica Denominació genèrica de qualsevol àtom o grup que reemplaça un àtom d’hidrogen d’un compost fonamental
Traducció