■ desmuntar

Etimologia: de muntar 1a font: 1696, DLac.
    verb
  1. transitiu i intransitiu Descavalcar.
    1. transitiu Separar les parts, les peces, que formen un tot. Desmuntar una bastida. Desmuntar un rellotge.
    2. pronominal Desmuntar-se la cadira.
  3. transitiu
    1. Posar fora de servei. El nostre foc desmuntà l’artilleria enemiga.
    2. figuradament Confondre, deixar (algú) sense saber què dir en una discussió. Els seus arguments el van desmuntar.