■ expedient

Partició sil·làbica: ex_pe_di_ent
Etimologia: del ll. expediens, -ntis, participi pres. de expedīre ‘destravar’ 1a font: s. XIV, Metge
  1. adjectiu Convenient, oportú.
  2. masculí Recurs, mitjà de sortir-se d’una dificultat, de salvar un inconvenient, etc.
  3. masculí [abreviatura expt.] dret processal
    1. Negoci que hom segueix als tribunals sense judici contradictori, a sol·licitud d’un interessat o d’ofici.
    2. Despatx, curs, en afers, en causes.
    3. Conjunt dels papers corresponents a un assumpte o negoci.
    4. Conjunt d’actuacions encaminades a resoldre algun dubte o afer o a justificar una decisió.
    5. formar expedient (a algú) locució verbal Sotmetre un funcionari o un empleat a les actuacions necessàries per a jutjar la seva manera de procedir.
    6. instruir un expedient locució verbal Practicar les diligències i reunir els documents necessaris per a preparar la decisió d’un afer.