■ ruïna

Partició sil·làbica: ru_ï_na
Compareu: runa1
Etimologia: del ll. rŭīna, íd. 1a font: 1272, CTort.
    femení
    1. Fet de caure, de destruir-se, una construcció. Accelerar la ruïna d’un edifici. El pont, la volta, amenaça ruïna.
    2. plural art Restes d’un o més edificis arruïnats.
  2. figuradament
    1. La ruïna d’un imperi, d’un país, d’una família.
    2. especialment Pèrdua total o gairebé total dels béns de fortuna.
    3. ésser (algú) una ruïna Estar físicament o moralment del tot decaigut, no ésser ni una ombra del que era.