■ teu
| | teva [o teua]

Partició sil·làbica: teu
Etimologia: adaptació analògica en el romànic arcaic del dominis cat., oc. i fr. del ll. tuus al possessiu de primera persona meu3; més tard s’estengué la forma també analògica del fem. teua, teva (cf. seu2) 1a font: s. XII, Hom.
    adjectiu i pronom
    1. Possessiu de segona persona del singular: de tu, pertanyent a tu. La teva mare i els teus germans.
    2. Precedit d’una preposició espacial o temporal, de tu. Davant teu. Vora teu. Abans teu.
  2. els teus La teva família, la gent del teu partit, de la teva ideologia, etc.
  3. la teva La teva voluntat, el teu interès, etc. Ves a la teva.
  4. una (o alguna) de les teves Una malifeta, una entremaliadura. Ja en deus haver fet alguna de les teves?