■ desgràcia

Partició sil·làbica: des_grà_ci_a
Etimologia: de gràcia 1a font: 1460, Roig
    femení
  1. Cas o esdeveniment funest. Si es moria, quina desgràcia!
    1. Sort adversa. Té desgràcia en tot el que emprèn.
    2. per desgràcia locució adverbial Per mala sort, per accident contrari al desig. Per desgràcia, em va caure i se’m va rompre.
    1. Sèrie d’esdeveniments funests que cauen sobre algú, mal que és motiu perpetual d’aflicció, etc. Té la desgràcia d’ésser sord.
    2. desgràcia personal [generalment en plural] Eufemisme per víctima humana, en un accident, una catàstrofe. En el xoc de trens, no hi hagut desgràcies personals.
  4. caure en desgràcia Perdre la gràcia o el favor d’algú.