Es mostren 88939 resultats

■ consecutiu
| consecutiva


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">consecutiu</title>

Partició sil·làbica: con_se_cu_tiu
Etimologia: del b. ll. consecutivus, -a, -um, íd. 1a font: 1696, DLac.
    adjectiu
  1. Dit de diferents coses que se succeeixen l’una a l’altra. Ha plogut deu dies consecutius. Quatre sessions consecutives.
  2. Que segueix després d’una cosa, que n’és el ròssec. Fenòmens consecutius d’una malaltia.
  3. conjunció consecutiva gramàtica Conjunció que introdueix una proposició consecutiva.
  4. proposició consecutiva gramàtica Proposició subordinada que assevera un fet presentat com a resultat o inferència del fet asseverat per la principal.

■ consecutiu
| consecutiva

adjectiu Dit de diferents coses que se succeeixen l’una a l’altra Ha plogut deu dies consecutius Quatre sessions consecutives Que segueix després d’una cosa, que n’és el ròssec Fenòmens consecutius d’una malaltia conjunció consecutiva gramàtica Conjunció que introdueix una proposició consecutiva proposició consecutiva gramàtica Proposició subordinada que assevera un fet presentat com a resultat o inferència del fet asseverat per la principal
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consecutivament

■ consecutivament

adverbi D’una manera consecutiva, l’un darrere l’altre
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consegüent


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">consegüent</title>

Partició sil·làbica: con_se_güent
Compareu: conseqüent
Etimologia: del ll. consequens, -ntis, íd., participi pres. de consĕqui ‘venir després, seguir’ 1a font: s. XIV, Eiximenis
  1. adjectiu
    1. Que segueix com a resultat o deducció. Els desastres consegüents a la guerra.
    2. per consegüent Com a conseqüència.
  2. masculí
    1. Allò que segueix.
    2. gramàtica Segon terme d’una correlació gramatical, que segueix l’antecedent.
    3. lògica En una condicional, proposició que es dedueix d’una altra anomenada antecedent.
    4. lògica Conseqüència, conclusió, d’un sil·logisme del qual la major o la menor és sobreentesa.
    5. música En una fuga o en un cànon, motiu melòdic que respon a la proposició anomenada antecedent o que la imita.

■ consegüent

adjectiu Que segueix com a resultat o deducció Els desastres consegüents a la guerra per consegüent Com a conseqüència masculí Allò que segueix gramàtica Segon terme d’una correlació gramatical, que segueix l’antecedent lògica En una condicional, proposició que es dedueix d’una altra anomenada antecedent lògica Conseqüència, conclusió, d’un sillogisme del qual la major o la menor és sobreentesa música En una fuga o en un cànon, motiu melòdic que respon a la proposició anomenada antecedent o que la imita
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consegüentment

■ consegüentment

adverbi Per consegüent, en conseqüència
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consell


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">consell</title>

Etimologia: del ll. consilium ‘deliberació, consulta, consell’; en cat. el mot es confongué amb el ll. concilium ‘reunió, assemblea’, sobretot perquè consilium també havia tingut el sentit de ‘reunió consultiva’ 1a font: s. XIV, Llull
    masculí
    1. Manifestació de parer sobre allò que altri ha de fer. Donar un consell a algú. Escoltar, seguir, els consells del pare. Demanar consell a algú.
    2. consell genètic genètica Pronòstic en termes de risc de transmetre malalties d’origen genètic a la descendència.
    3. consells evangèlics catolicisme Màximes evangèliques (la pobresa, la castedat i l’obediència considerades com a ideals de vida cristiana) que l’Església Catòlica no considera categòriques com els preceptes i els manaments, sinó solament com a recomanacions de mitjans eficaços per a una més alta perfecció espiritual.
    4. la nit porta consell Frase que ensenya que, després de dormir, les coses es veuen d’una altra manera.
    5. persona de (bon) consell Persona capaç de donar un bon consell.
    6. prendre consell de (algú) Consultar (algú).
    1. Reunió de persones encarregades de discutir i de resoldre qüestions importants.
    2. dret administratiu i història Òrgan administratiu col·legial amb funcions consultives i també jurisdiccionals o deliberatives i executives. Consell de ministres. Consell d’estat. Consell escolar.
    3. consell d’administració dret mercantil i dret administratiu Òrgan permanent i col·legiat de les societats anònimes que té per funció llur gestió i representació.
    4. consell de comú dret administratiu Consell municipal, especialment el de les parròquies o comuns andorrans, format per dos cònsols (el major i el menor) i vuit consellers.
    5. consell de guerra dret militar Tribunal militar.
    6. consell de parròquia dret administratiu Consell de comú.
    7. consell de quart dret administratiu Òrgan administratiu col·legiat dels quarts de les parròquies andorranes d’Andorra la Vella, Ordino, la Maçana i Sant Julià de Lòria.
    8. consell de redacció periodisme Comitè que s’encarrega d’establir la línia editorial d’una publicació periòdica, definir el sumari de cada edició, fixar-ne les seccions i la periodicitat, etc.
  3. Sessió d’un consell, especialment municipal.
  4. Edifici o local de reunió d’un consell.

■ consell

masculí Manifestació de parer sobre allò que altri ha de fer Donar un consell a algú Escoltar, seguir, els consells del pare Demanar consell a algú consell genètic genètica Pronòstic en termes de risc de transmetre malalties d’origen genètic a la descendència consells evangèlics catolicisme Màximes evangèliques la pobresa, la castedat i l’obediència considerades com a ideals de vida cristiana que l’Església Catòlica no considera categòriques com els preceptes i els manaments, sinó solament com a recomanacions de mitjans eficaços per a una més alta perfecció espiritual la nit porta consell…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consellar

■ consellar

verb transitiu Aconsellar
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conseller1
| consellera


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">conseller</title><lbl type="homograph">1</lbl>

Etimologia: de consell 1a font: s. XIV, Llull
    masculí i femení
    1. Persona que dona consell. Amic de mals consellers.
    2. figuradament L’enveja és mala consellera.
    1. Membre d’un consell. Conseller del banc. Conseller general. Conseller d’estat.
    2. història Nom que prengueren els prohoms membres d’alguns consells municipals catalans.
    3. dret administratiu Membre de determinats organismes de govern territorial catalans d’origen medieval.
    4. dret administratiu Membre de determinats organismes de govern territorial catalans anomenats consells. Conseller de governació de la Generalitat de Catalunya.
    5. conseller delegat dret mercantil i dret administratiu Membre d’un consell d’administració al qual són delegades de forma permanent algunes de les seves funcions.
  3. història Nom donat, a Barcelona i a diverses poblacions, als magistrats que detenien les facultats rectores i executives dels municipis respectius (equivalent a la de jurat, cònsol, paer o procurador que rebien en altres poblacions).



    4. Vegeu també:
    conseller2

■ conseller1
| consellera

masculí i femení Persona que dona consell Amic de mals consellers figuradament L’enveja és mala consellera Membre d’un consell Conseller del banc Conseller general Conseller d’estat història Nom que prengueren els prohoms membres d’alguns consells municipals catalans dret administratiu Membre de determinats organismes de govern territorial catalans d’origen medieval dret administratiu Membre de determinats organismes de govern territorial catalans anomenats consells Conseller de governació de la Generalitat de Catalunya conseller delegat dret mercantil i dret administratiu Membre d’un…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

conseller2
| consellera

conseller2
| consellera

adjectiu i masculí i femení De Consell Mallorca Vegeu també conseller 1
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conselleria


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">conselleria</title>

Partició sil·làbica: con_se_lle_ri_a
Etimologia: de conseller1
    femení
  1. història
    1. Del segle XIII al XVIII, òrgan executiu d’aquells municipis catalans els caps de l’administració dels quals eren anomenats consellers.
    2. Temps durant el qual els consellers exercien llur càrrec.
  2. dret administratiu Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d’un conseller.
  3. Local de les oficines d’una conselleria.

■ conselleria

femení història Del segle XIII al XVIII, òrgan executiu d’aquells municipis catalans els caps de l’administració dels quals eren anomenats consellers Temps durant el qual els consellers exercien llur càrrec dret administratiu Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d’un conseller Local de les oficines d’una conselleria
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consemblança

■ consemblança

femení Qualitat de consemblant
Traducció