Es mostren 88939 resultats

■ construir


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">construir</title>

Partició sil·làbica: cons_tru_ir
Etimologia: del ll. construĕre, íd., der. de struĕre ‘amuntegar, construir’ 1a font: s. XIII
    verb transitiu
  1. Fer, formar (alguna cosa) ajuntant-ne les parts constituents segons una ordenació, segons un pla determinat; edificar, bastir. Construir un edifici. Construir una màquina.
  2. per extensió Construir un sistema, una teoria. Construir una frase, una proposició.

■ construir

verb transitiu Fer, formar alguna cosa ajuntant-ne les parts constituents segons una ordenació, segons un pla determinat edificar, bastir Construir un edifici Construir una màquina per extensió Construir un sistema, una teoria Construir una frase, una proposició
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consubstanciació

■ consubstanciació

femení cristianisme Doctrina segons la qual la presència del Crist en l’eucaristia no comporta que desapareguin la substància del pa i la del vi
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consubstancial


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">consubstancial</title>

Partició sil·làbica: con_subs_tan_ci_al
Etimologia: del ll. consubstantialis, íd.
    adjectiu
  1. Que té la mateixa substància amb un altre. Crist, coetern i consubstancial amb el Pare i l’Esperit Sant.
  2. figuradament Inseparable, propi, coexistent. L’elegància és consubstancial amb ella.

■ consubstancial

adjectiu Que té la mateixa substància amb un altre Crist, coetern i consubstancial amb el Pare i l’Esperit Sant figuradament Inseparable, propi, coexistent L’elegància és consubstancial amb ella
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consubstancialitat

■ consubstancialitat

femení Qualitat de consubstancial
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consubstancialment

■ consubstancialment

adverbi D’una manera consubstancial
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consuet
| consueta

■ consuet
| consueta

adjectiu Sòlit, ordinari, acostumat
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consueta1


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">consueta</title><lbl type="homograph">1</lbl>

Partició sil·làbica: con_su_e_ta
Etimologia: del ll. consuetus, -a, -um ‘acostumat’, en la forma neutra plural consueta ‘coses acostumades’ 1a font: 1370
    femení
  1. història Llibre de consuetuds i costums, de pràctiques i cerimònies, d’una església o d’una corporació parroquial.
  2. literatura Manuscrit que conté una peça dramàtica amb les normes per a l’adequada representació.



    3. Vegeu també:
    consueta2

■ consueta1

femení història Llibre de consuetuds i costums, de pràctiques i cerimònies, d’una església o d’una corporació parroquial literatura Manuscrit que conté una peça dramàtica amb les normes per a l’adequada representació Vegeu també consueta 2
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consueta2

■ consueta2

masculí i femení teatre Apuntador Vegeu també consueta 1
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consuetud

■ consuetud

femení Ús constant habitud Fetes les salutacions de consuetud
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ consuetudinari
| consuetudinària

■ consuetudinari
| consuetudinària

adjectiu Que és de costum, que es funda en la consuetud o en el costum
Traducció