Es mostren 88953 resultats

disfèmia


<title type="display">disfèmia</title>

Partició sil·làbica: dis_fè_mi_a
    femení psiquiatria
  1. Trastorn de l’articulació dels mots causat per una manca de coordinació de la ideació, la transmissió dels impulsos nerviosos i la realització fonètica.
  2. per extensió Quequesa.

disfèmia

femení psiquiatria Trastorn de l’articulació dels mots causat per una manca de coordinació de la ideació, la transmissió dels impulsos nerviosos i la realització fonètica per extensió Quequesa
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ disfemisme

■ disfemisme

masculí lingüística Ús lingüístic que consisteix a alludir objectes, persones, fets, etc, mitjançant formes grolleres o despectives
Gran Diccionari de la llengua catalana

disfonia

disfonia

femení patologia Trastorn de la fonació degut a canvis en les cordes vocals
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ disfòria


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">disfòria</title>

Partició sil·làbica: dis_fò_ri_a
Etimologia: de dis-1 i el gr. phorá ‘acció de dur o transportar’
femení psicologia Trastorn de l’humor caracteritzat per la depressió, un malestar físic o psíquic i un sentiment general d’insatisfacció d’un mateix (oposat a l’eufòria).

■ disfòria

femení psicologia Trastorn de l’humor caracteritzat per la depressió, un malestar físic o psíquic i un sentiment general d’insatisfacció d’un mateix oposat a l’ eufòria
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ disforjo
| disforja

■ disforjo
| disforja

adjectiu Excessivament gros
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

disfòtic
| disfòtica

disfòtic
| disfòtica

adjectiu oceanografia Poc illuminat, d’illuminació dificultosa Zona disfòtica
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ disfràsia

■ disfràsia

femení psiquiatria Trastorn del llenguatge que consisteix en una manca de coordinació de les paraules
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ disfressa


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">disfressa</title>

Etimologia: de disfressar 1a font: 1492
    femení
    1. etnografia Conjunt de mitjans materials que hom empra per a modificar exteriorment la seva personalitat.
    2. dret penal Mitjà emprat en la comissió d’un delicte per tal d’evitar d’ésser reconegut.
  2. Persona que va disfressada. En aquell moment va entrar una disfressa.

■ disfressa

femení etnografia Conjunt de mitjans materials que hom empra per a modificar exteriorment la seva personalitat dret penal Mitjà emprat en la comissió d’un delicte per tal d’evitar d’ésser reconegut Persona que va disfressada En aquell moment va entrar una disfressa
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ disfressar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">disfressar</title>

Etimologia: probablement de fressar ‘deixar rastre’, originàriament ‘esborrar un rastre, despistar’, i d’aquí, ‘desfigurar-se amb vestits estranys o màscares’ 1a font: 1341
    verb
    1. transitiu Agençar d’una manera diferent a l’ordinària l’aspecte d’una persona o una cosa per evitar que sigui reconeguda. Disfressava l’anís en ampolles d’aigua del Carme.
    2. pronominal Els lladres s’han disfressat de policies. Aquest carnestoltes em disfressaré de princesa.
    3. transitiu figuradament Disfressar les passions. Disfressar la lletra, la veu.
    1. transitiu Vestir algú amb un vestit inacostumat o que no és propi de la seva condició o el seu sexe. Hem disfressat la nena d’infermera.
    2. pronominal S’ha disfressat de monja.

■ disfressar

verb transitiu Agençar d’una manera diferent a l’ordinària l’aspecte d’una persona o una cosa per evitar que sigui reconeguda Disfressava l’anís en ampolles d’aigua del Carme pronominal Els lladres s’han disfressat de policies Aquest carnestoltes em disfressaré de princesa transitiu figuradament Disfressar les passions Disfressar la lletra, la veu transitiu Vestir algú amb un vestit inacostumat o que no és propi de la seva condició o el seu sexe Hem disfressat la nena d’infermera pronominal S’ha disfressat de monja
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ disfunció


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">disfunció</title>

Partició sil·làbica: dis_fun_ci_ó
Etimologia: de funció
femení sociologia En l’anàlisi estructural funcionalista, conseqüència objectiva del funcionament d’un sistema o un subsistema social que disminueix la seva adaptació o el seu acoblament i produeix tensions al nivell d’estructures en la línia del canvi social.

■ disfunció

femení sociologia En l’anàlisi estructural funcionalista, conseqüència objectiva del funcionament d’un sistema o un subsistema social que disminueix la seva adaptació o el seu acoblament i produeix tensions al nivell d’estructures en la línia del canvi social
Traducció