Es mostren 88939 resultats

■ esperançós
| esperançosa

■ esperançós
| esperançosa

adjectiu Propens a l’esperança
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esperant

■ esperant

masculí i femení Persona que espera, que té esperança en alguna cosa
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esperantisme

■ esperantisme

masculí Moviment que promou el conreu i l’estudi de l’esperanto
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esperantista

■ esperantista

adjectiu Relatiu o pertanyent a l’esperantisme masculí i femení Seguidor o partidari de l’esperantisme
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esperanto


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">esperanto</title>

Etimologia: participi present (‘el qui espera’) de esperi ‘esperar’, d’aquesta llengua, tret del participi ll. sperans, -ntis, de sperare ‘esperar’ 1a font: 1882
masculí lingüística Llengua internacional creada a Polònia el 1887 per Ludwik Lejzer Zamenhof com a instrument neutral de comunicació.

■ esperanto

masculí lingüística Llengua internacional creada a Polònia el 1887 per Ludwik Lejzer Zamenhof com a instrument neutral de comunicació
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esperar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">esperar</title>

Etimologia: del ll. sperare, íd. 1a font: c. 1240
    verb
    1. transitiu Creure que serà realitat alguna cosa bona, convenient, etc., o, més rarament, dolenta, inconvenient, etc., tenir confiança d’aconseguir alguna cosa. Encara espera que se salvarà. Ja esperava que em castigaria, però no pas amb tanta severitat. Espera una recompensa. No n’esperis res, de la Mercè.
    2. pronominal No m’ho esperava pas. El nen s’espera qui sap què.
    3. transitiu Desitjar que sigui realitat alguna cosa. Esperava tant que t’hi decidissis! Espero que hi reeixiràs. Espero que mentrestant t’hagi anat bé.
    4. intransitiu Confiar en l’ajut d’algú. Ell no espera sinó en mi. Esperar en Déu. Esperar en la providència de Déu.
    5. qui espera es desespera Refrany que vol dir que esperar molt de temps una persona o una cosa que no arriba causa gran impaciència i pertorbació.
    1. transitiu Restar en un lloc, diferir una acció, fins a l’arribada d’algú o d’alguna cosa. T’esperaré al bar de la cantonada. Ja fa mitja hora que espero l’autobús. No ho facis tot sol: espera que arribin els altres. No et mengis l’escudella encara: espera que es refredi.
    2. usat absolutament Ens han respost: “ja va”, i encara esperem. Si esperes més, serà massa tard.
    3. pronominal Espereu-vos ací. Espera’t un moment, que ja vinc.
    4. transitiu figuradament A casa ens esperava una sorpresa. El dinar ens espera.
    5. esperar un fill (o una criatura, o un nen, etc.) (una dona) Estar embarassada.

■ esperar

verb transitiu Creure que serà realitat alguna cosa bona, convenient, etc, o, més rarament, dolenta, inconvenient, etc, tenir confiança d’aconseguir alguna cosa Encara espera que se salvarà Ja esperava que em castigaria, però no pas amb tanta severitat Espera una recompensa No n’esperis res, de la Mercè pronominal No m’ho esperava pas El nen s’espera qui sap què transitiu Desitjar que sigui realitat alguna cosa Esperava tant que t’hi decidissis Espero que hi reeixiràs Espero que mentrestant t’hagi anat bé intransitiu Confiar en l’ajut d’algú Ell no espera sinó en mi Esperar en Déu Esperar en…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esperesar-se

■ esperesar-se

verb pronominal dialectal Desemperesir-se
Gran Diccionari de la llengua catalana

espèrgula


<title type="display">espèrgula</title>

femení botànica Gènere de plantes herbàcies anuals de la família de les cariofil·làcies (Spergula sp), de fulles oposades estretes, flors pentàmeres en cimes bípares i fruits capsulars ovoides.

espèrgula

femení botànica Gènere de plantes herbàcies anuals de la família de les cariofillàcies Spergula sp , de fulles oposades estretes, flors pentàmeres en cimes bípares i fruits capsulars ovoides
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

espergulària


<title type="display">espergulària</title>

Partició sil·làbica: es_per_gu_là_ri_a
femení botànica Gènere de plantes de la família de les cariofil·làcies (Spergularia sp), de fulles linears oposades, amb estípules escarioses, flors blanques en cimes i fruits en càpsula trivalva. Cal esmentar-ne l’espergulària vermella (S. rubra).

espergulària

femení botànica Gènere de plantes de la família de les cariofillàcies Spergularia sp , de fulles linears oposades, amb estípules escarioses, flors blanques en cimes i fruits en càpsula trivalva Cal esmentar-ne l’ espergulària vermella S rubra
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esperit


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">esperit</title>

Etimologia: del ll. spīrĭtus ‘alè, buf, aire, esperit’, amb canvi de posició de l’accent i dissimilació 1a font: s. XII, Hom.
    masculí
    1. Hàlit. L’esperit de Déu planava sobre les aigües.
    2. lingüística En grec, signe gràfic que indica si hi ha aspiració o no.
    3. exhalar l’esperit Morir.
    1. filosofia i religió Principi actiu que hom estableix com a intrínsecament, tot i que no sempre absolutament, independent de la matèria i àdhuc, sovint, com si s’hi contraposés.
    2. avivar (o despertar, o obrir, etc.) els esperits Infondre nova força vital.
    3. perdre els esperits Desmaiar-se, perdre la força vital.
    1. Substància o ésser incorpori, immaterial.
    2. especialment espiritisme En l’espiritisme, l’ànima d’un mort, que, alliberada del cos, resta unida amb el periesperit.
    3. en esperit Espiritualment, sense participació corporal. Fou arrabassat en esperit. Seré amb vosaltres en esperit.
    4. esperit angèlic (o celestial) Àngel.
    5. esperit infernal (o maligne, o mal esperit) Diable.
    6. Esperit Sant cristianisme Tercera persona de la Trinitat, anomenada també Paràclit o Paraclet.
  4. Ànima racional, pensant. L’esperit humà. Un esperit profund.
  5. Ànim, principi intern de les resolucions de l’home. Tenir esperit per a fer una cosa. Un esperit abatut, tímid, audaç, arrauxat. Pobre d’esperit.
    1. Impuls dominant segons el qual obra l’home. Esperit de rebel·lió, d’intransigència, d’indisciplina, de contradicció, de sacrifici.
    2. Pensament, conjunt d’idees, de sentiments, dominant en la manera d’obrar, en una obra. L’esperit de l’Església, d’una llei. Esperit de cos, d’equip.
    3. Direcció general seguida per la intel·ligència en alguna cosa. Copsar l’esperit de l’autor.
    4. Enginy, acuïtat d’enteniment. Una frase plena d’esperit.
  7. química
    1. obsolet Substàncies volàtils, obtingudes per destil·lació.
    2. esperit de fusta (o de llenya) obsolet Alcohol metílic.
    3. esperit de nitre obsolet Àcid nítric.
    4. esperit de sal obsolet Àcid clorhídric.
    5. esperit de vi Alcohol etílic.
  8. rellotgeria Oscil·lador o balancí rudimentari dels rellotges primitius, associat a un escapament de paletes. És anomenat també foliot.

■ esperit

masculí Hàlit L’esperit de Déu planava sobre les aigües lingüística En grec, signe gràfic que indica si hi ha aspiració o no exhalar l’esperit Morir filosofia i religió Principi actiu que hom estableix com a intrínsecament, tot i que no sempre absolutament, independent de la matèria i àdhuc, sovint, com si s’hi contraposés avivar o despertar , o obrir , etc els esperits Infondre nova força vital perdre els esperits Desmaiar-se, perdre la força vital Substància o ésser incorpori, immaterial especialment espiritisme En l’espiritisme, l’ànima d’un mort, que, alliberada del cos, resta unida amb…
Informació complementària
Traducció