■ cridar

Etimologia: d’un ll. vg. *crītare (cl. quĭrītare), íd., potser relacionat amb Quĭrīs, -ītis ‘quirite’, d’on ‘cridar auxili als ciutadans o quirites’ 1a font: c. 1200, Hom.
    verb
    1. intransitiu Fer crits. No cridis, que m’eixordes. Quan li tocaven la ferida, cridava.
    2. intransitiu Parlar molt alt. Ja et pots escarrassar cridant: ningú no t’escolta.
    3. transitiu Dir (alguna cosa) a crits. Cridar foc, lladres, auxili. Cridar venjança. Cridar una mercaderia.
    4. transitiu especialment Fer una crida, un pregó. Enguany no han cridat la fira.
    5. intransitiu Fer sentir una protesta, un clam. Cridar contra els usurers. Cridar contra un abús.
  2. transitiu
    1. Invitar (algú) a venir, especialment pronunciant el seu nom. Cridar el metge. T’han cridat al telèfon.
    2. Pronunciar el nom d’algú en veu alta. Han passat llista i no l’han cridat.
    3. figuradament Atreure. Aquestes punxes criden el llamp. Cridar l’atenció d’algú.
    4. figuradament Anar bé alguna cosa de menjar o beure amb una altra; exigir. Aquesta carn crida vi.