■ lladre

Etimologia: del ll. latro, -ōnis ‘guàrdia de corps, mercenari; lladre, bandit’, a partir del nominatiu, diferentment de lladró, que prové de l’acusatiu; un dels pocs mots que en cat. ant. conservaren doble forma, per al cas recte i el cas oblic 1a font: s. XIV, Llull
  1. masculí i femení
    1. Persona que roba. Un lladre de camí ral. És un lladre de gallines.
    2. figuradament Que car! Aquest botiguer és un lladre.
    3. com un lladre locució adverbial Expressió usada per a indicar que hom menja, treballa, corre, etc., molt, extraordinàriament. Sempre que va a dinar, s’atipa com un lladre.
    4. el lladre es pensa que tots roben Refrany que vol dir que el qui té males intencions sol malpensar dels altres.
    5. entre lladres no es perd res col·loquialment Frase humorística que es diu quan hom troba inesperadament allò que tothom havia cercat debades.
  2. masculí popularment Cremallot que es tomba i fa fondre irregularment un ciri, una espelma, etc.
  3. masculí popularment electrotècnia Dispositiu de connexió amb tres derivacions, que permet de connectar fins a tres clavilles en una mateixa presa de corrent.
  4. masculí arts gràfiques Cos que, interposant-se entre el motlle tipogràfic i el paper, impedeix parcialment l’estampació.
  5. masculí indústria tèxtil Cilindre alimentador de la carda proveït de guarniment de dents de serra i que passa les fibres a la bota.