■ en1

Etimologia: del ll. ĭnde ‘d’allí’, que, evolucionant fonèticament en enne, ene i a causa de la seva posició proclítica o enclítica dins les frases, donà les formes en o ne (cf. el1) 1a font: s. XII, Hom.
    [pot tenir les formes n’, ne, ’n] pronom
    1. Pronom personal adverbial que substitueix una determinació circumstancial de lloc introduïda amb la preposició de. Ells anaven cap al riu i jo en tornava. Anem-nos-en.
    2. Reemplaça un complement introduït amb la preposició de. Abans tractava d’aquesta matèria, però ara ja no en tracta. D’aquell país, no en coneixia ni el nom!
    3. Reemplaça un substantiu pres en sentit partitiu (en el complement directe o en el subjecte). En vull més. Ja en tens prou! De turistes, ara en venen cada dia. De tots els convocats, només n’han vinguts cinc. Ja no en queden gaires, de bons polítics.
    4. Substitueix el complement d’un verb factitiu. A tu t’han fet secretari; a ell no l’en faran mai.
    5. Reemplaça l’atribut o el predicat nominal indeterminat, especialment en el llenguatge col·loquial, en competència amb la construcció normal amb ho. No en soc pas, de professor.
  2. En la literatura popular, especialment en el cançoner i en les seves imitacions, és usat abusivament, amb la funció de donar un lleu matís intensiu a la frase. Si n’eren tres tambors... N’és nat el Déu Infant...



    3. Vegeu també:
    en2
    en3