■ mancar

Etimologia: deriv. de manc, paral·lel a l’it. mancare, íd., o bé, encara més probable, manlleu d’aquest mot italià 1a font: 1460, Roig
    verb
  1. intransitiu [seguit de la preposició de]
    1. No tenir alguna cosa necessària, útil, convenient. Mancar dels diners necessaris. Mancar de talent. Mancar d’harmonia.
    2. No fer ús d’allò que cal en un moment determinat. Ha mancat de prudència, de sang freda. Ha mancat de respecte envers les autoritats.
  2. intransitiu
    1. Ésser de menys, alguna cosa, a algú o alguna cosa, ésser-ne absent. Li manca un braç, un ull. Li manca el seny. No li manca sinó parlar per a semblar un home. Ja hi som tots gairebé: només manca en Pere. Manquen braços a l’agricultura. Manca un quilòmetre per a arribar-hi. Manquen cinc minuts per a les quatre.
    2. Cessar, algú o alguna cosa, de fer el seu servei. Li han mancat els sentits, les forces. Li ha mancat el cor. Li ha mancat el terreny sota els peus.
    3. Minvar, especialment un fenomen atmosfèric. Ja manca la pluja. El vent ha mancat bona cosa.
  3. intransitiu [seguit de la preposició a]
    1. Fer actes contraris a la dignitat, al deure, etc. Mancar a la fe jurada, a la pròpia paraula, al deure.
    2. Ofendre, injuriar, no tenir el respecte degut. No havia mancat mai als pares ni a la pàtria.
  4. transitiu Fallar, no reeixir en alguna cosa. Ha mancat el cop. Una obra mancada.