Es mostren 88953 resultats

■ esbessar

■ esbessar

verb transitiu Esqueixar les besses d’un arbre
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esbiaixada


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">esbiaixada</title>

Partició sil·làbica: es_bi_ai_xa_da
Etimologia: de esbiaixar 1a font: s. XX, V. Català
    femení
    1. Acció d’esbiaixar;
    2. l’efecte.
    1. Línia o direcció en biaix. El bestiar seguia l’esbiaixada que duia el pastor baixant la muntanya.
    2. d’esbiaixada locució prepositiva En direcció obliqua. Hem de travessar el riu d’esbiaixada.

■ esbiaixada

femení Acció d’esbiaixar l’efecte Línia o direcció en biaix El bestiar seguia l’esbiaixada que duia el pastor baixant la muntanya d’esbiaixada locució prepositiva En direcció obliqua Hem de travessar el riu d’esbiaixada
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esbiaixar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">esbiaixar</title>

Partició sil·làbica: es_bi_ai_xar
Etimologia: de biaix 1a font: s. XX, V. Català
    verb
  1. transitiu Tallar, col·locar una cosa, de biaix.
  2. intransitiu Anar, travessar, de biaix.
  3. transitiu fusteria Traçar, tallar, fer avenir motllures o unes altres peces al biaix.

■ esbiaixar

verb transitiu Tallar, collocar una cosa, de biaix intransitiu Anar, travessar, de biaix transitiu fusteria Traçar, tallar, fer avenir motllures o unes altres peces al biaix
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

esbiaixat
| esbiaixada


<title type="display">esbiaixat</title>

Partició sil·làbica: es_bi_ai_xat
Etimologia: de esbiaixar
    adjectiu
  1. fusteria
    1. Dit de la posició de qualsevol element fora del rectangle.
    2. Escapçat al biaix de l’extrem d’una peça, d’una sanefa, etc.
  2. figuradament Dit de la informació o interpretació tendenciosa d’alguna cosa condicionada, fonamentalment, per motius ideològics. La notícia dona una informació esbiaixada dels fets.

esbiaixat
| esbiaixada

adjectiu fusteria Dit de la posició de qualsevol element fora del rectangle Escapçat al biaix de l’extrem d’una peça, d’una sanefa, etc figuradament Dit de la informació o interpretació tendenciosa d’alguna cosa condicionada, fonamentalment, per motius ideològics La notícia dona una informació esbiaixada dels fets
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esbiec

■ esbiec

masculí Bel de la cabra
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esbiegar

■ esbiegar

verb intransitiu Belar les cabres
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esbirro


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">esbirro</title>

Etimologia: de l’it. sbirro, íd., der. intensiu de birro, íd., ll. birrus, variant de burrus, -a, -um ‘roig’, a causa del color gris-bru-rogenc de les vestes medievals 1a font: 1839, DLab.
    masculí
  1. algutzir 3 2.
    1. Sicari, persona que té per missió privar de llibertat, turmentar, etc.
    2. col·loquialment Persona que és de témer per la seva duresa de cor, per la seva sagacitat.

■ esbirro

masculí algutzir 3 2 Sicari, persona que té per missió privar de llibertat, turmentar, etc colloquialment Persona que és de témer per la seva duresa de cor, per la seva sagacitat
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

esblaimament

esblaimament

masculí Acció d’esblaimar-se l’efecte
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esblaimar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">esblaimar</title>

Partició sil·làbica: es_blai_mar
Etimologia: probablement de l’oc. i potser cat. ant. esblasmar, íd., a més de ‘blasmar, ferir’, der. del ll. vg. blastemare ‘blasfemar’ (v. blastomar)
    verb
    1. transitiu Fer perdre (a alguna cosa) la seva coloració normal, fer esdevenir d’un color menys viu. La claror de les espelmes esblaimava els quadres de l’habitació.
    2. pronominal Al capvespre, el sol s’anava esblaimant.
    3. transitiu Fer empal·lidir. La por de no sortir-se'n li esblaimava la cara.
    4. pronominal Amb el mareig, el rostre del noi es va anar esblaimant.
  2. pronominal Esdevenir, un color, menys viu.

■ esblaimar

verb transitiu Fer perdre a alguna cosa la seva coloració normal, fer esdevenir d’un color menys viu La claror de les espelmes esblaimava els quadres de l’habitació pronominal Al capvespre, el sol s’anava esblaimant transitiu Fer empallidir La por de no sortir-se'n li esblaimava la cara pronominal Amb el mareig, el rostre del noi es va anar esblaimant pronominal Esdevenir, un color, menys viu
Informació complementària
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ esblamar-se

■ esblamar-se

verb pronominal Cessar de fer flama un cos en combustió
Informació complementària
Traducció