■ escapar

Etimologia: del ll. vg. *excappare ‘deslliurar-se d’un destorb’, der. de cappa ‘capa’, en el sentit de desengavanyar-se de la capa 1a font: s. XII, Hom.
    verb
  1. pronominal
    1. Allunyar-se algú alliberant-se d’allò que el reté, d’un perill; fugir. Els presos estan planejant la manera d’escapar-se. Tanca la gàbia de pressa que s’escaparan els conills. Escapar-se d’una i bona.
    2. per extensió S’escapa fum per les escletxes. Escapar-se una cosa de les mans. Se’m va escapar el tren.
    3. figuradament No li ho volia dir i se’m va escapar. Se li escapava el riure per sota el nas.
    4. figuradament Passar inadvertida alguna cosa a algú. Això va dir?, se’m va escapar ben bé.
    5. No enllaçar un punt d’un teixit amb el punt de la passada contigua que li correspon. Escapar-se un punt de la mitja.
  2. intransitiu
    1. Cessar, alguna cosa, d’ésser retinguda per algú. La ploma li escapà de la mà.
    2. figuradament Li escapà una exclamació. La vida li escapa.
  3. intransitiu Ésser o restar fora de l’abast de. Això escapa a les meves possibilitats.